Dies de vaga en la salut pública
Fa temps que anem anunciant el desastre de la sanitat pública a Sant Cugat, que sembla que també és extrapolable a la ciutadania de tot el país. Els sous miserables, la manca de personal especialitzat, els més de 4 anys del col·lectiu assistencial fent el impossible per salvar els mobles i la voluntat política de no voler afrontar els problemes reals del dia a dia condueixen a aquestes situacions.
Dret a la vaga
És legítim que un sector professional exerceixi els seus drets reivindicatius davant de què les administracions/patronals els menystenen i aposten per altres inversions que la salut. Fins aquí tot és respectable, però com sempre ens oblidem de quelcom que és bàsic, que és el darrer i més important, dins de la cadena de la salut, la ciutadania.
En un titular en un mitjà de Sant Cugat anunciava amb solemnitat «primera jornada sense incidències«. Si l’única incidència preocupant siguin els disturbis públics, poden estar segurs que aquelles persones malaltes i/o pendents d’una intervenció o diagnòstic, no sortiran al carrer a cremar contenidors, però interiorment la seua intranquil·litat i la dels seus familiars es veurà agreujada. Les llistes d’espera es veuran augmentades i problema cada cop es farà més gros.
A títol d’exemple, citaré el cas d’una persona que va sé cridada el dia de la vaga per una intervenció greu i quan ja es trobava en l’hospital a punt de ser intervinguda li van anunciar que l’operació no es podia dur a terme. Quan més temps haurà d’esperar?
Conclusions
Les diferents reivindicacions dels diferents col·lectius sempre acaben afectant els més vulnerables, desvalguts i els que sempre paguen amb els seus impostos a aquells que han de garantir que el sistema de salut funcioni. Mai, aquestes manifestacions afecten a la classe política responsable, que sempre tindrà l’excusa que la culpa és de l’altre. Cal reflexionar en el model de manifestació o vaga, per tal que no afecti a qui menys culpa té, cal cercar solucions més imaginatives com seria per exemple, siguint en la salut, comunicar quins partits o persones tenen la culpa del desgavell, per tal que els afectats, recordin quan fan el seu dret democràtic de votar, recordar a qui no s’ha de votar.
El problema és el de sempre el que pren decisions mai ha estat a l’altra banda. Si el conseller hagués estat una metge a la sanitat pública segur que perdria millors decisions.