Piscines i sequera, un absurd darrera l’altra

El principal punt de confusió, el decret de sequera publicat a DOGC el 17 d’abril de 2024, és el punt que afecta l’ús de les piscines i principalment a les particulars d’ús comunitari. Malgrat que fa un any ja es va un pla de sequera, ara es vol afegir més confusió amb una col·lecció d’absurds.

És important destacar que aquest decret no queda clar si afecta a totes les piscines de les comunitats de veïns entre d’altres. I precisament amb la paraula ompli i reomplir radica una part de la confusió. Segons els diccionaris de les llengües (català o castellà) aquest mot significa omplir de nou quelcom buit. Per tant, aquest decret afecta tan sols aquelles piscines que en el decret anterior sobre sequera van ser paralitzades el seu reompliment i posada en marxa o a totes?

La capacitat inventiva dels polítics i legisladors no té límits, i sota els paraigües de «refugis climàtics» es procedeix a nacionalitzar les piscines privades d’ús comunitari pel bé de la població i amb l’agreujant que l’ajuntament haurà de ser qui digui quina piscina passa a ser d’ús públic pel bé de la població del municipi. Això genererar una sèrie d’absurds en el decret de sequera pel que fa a les piscines.

1r. Absurd: Segons l’actual normativa de piscines vigent de la Generalitat de Catalunya, les piscines de comunitats de veïns no tenen obligació de disposar de socorrista, ja que es consideren d’ús particular. Quan una piscina passa a ser d’ús públic requereix si o si la presència de socorrista en l’horari del seu funcionament. En aquests refugis climàtics qui paga el socorrista?
2o. Absurd: L’ajuntament és qui haurà de declarar que aquella piscina passar a ser refugi climàtic i la comunitat haurà d’obrir les portes per tal que tothom pugui entrar en el seu interior. Aquest ajuntament és qui també haurà d’establir un preu per l’ús de la piscina, com és lògic cal compensar a la comunitat d’alguna manera les despeses del seu funcionament, ja que dubto molt que l’ajuntament pagui socorrista, vigilant i persona que controli o vengui les entrades i vetlli per la seguretat de les habitatges a l’estar oberts al públic.
3r Absurd: La comunitat a més d’encarir amb una sèrie de sous el seu pressupost comunitari haurà de declarar uns ingressos que aniran a la renda de cadascun dels propietaris de la comunitat.
4t absurd. L’ajuntament de Sant Cugat haurà de decretar quina piscina és refugi climàtic i, per tant, és oberta al públic. L’ajuntament haurà de dir quina piscina no és refugi climàtic i restarà tancada. No crec que l’ajuntament disposi de personal suficient per poder avaluar aquesta situació i sancionar.
5e Absurd si les comunitats es tanquen en banda i no volen que per la seva comunitat es passegin persones alienes o tenir conflictes amb les persones que entren foranies hauran de procedir a no sol·licitar la denominació de refugi climàtic i en aquell moment anular el contracte de manteniment amb l’empresa de piscines i aquestes empreses hauran de fer un ere amb tots els treballadors.
6e Absurd el tancament de piscines farà que l’aigua es faci malbé i en conseqüència en el moment que es torni a una normalitat el cost d’aigua per posar a punt serà molt superior al que podia ser amb una utilització normal. A més caldrà molt producte químic, electricitats i mà d’obra per desinfectar amb un considerable sobrecost addicional. Una aigua estancada serà un cau de mosquits tigres.
7e Absurd. La brillant idea de la utilització d’aigua de mar farà malbé la major part de les peces metàl·liques que són utilitzades en les instal·lacions. Els motors de la majoria de les piscines no estan capacitats per suportar la corrosió salina provinent de l’aigua del mar (cal dir que les piscines amb electròlisis salines l’aigua té un cert grau de salinitat, però molt inferior a l’aigua del mar. Tot i això, el deteriorament dels motors en aquest tipus d’instal·lacions és molt elevat).

Conclusions

Com podreu observar és una llàstima que les normatives es facin sense cap mena de coneixement de les realitats. Aquestes realitats van des de si són possibles de dur a terme i quins costos tenen i qui se’n fa càrrec.